Arribada a Istambul
Són les 15h50 quan el comandant Lobón aterra el vol JK0113 a l’aeroport Sabiha Gokçen, a la part asiàtica d’Istambul. Tenim una gana que ens morim, perquè aquests de Spanair no donen dinar. Si vols alguna cosa l'has de comprar a bord, i el que tenen és força sospitós i ple de substàncies que comencen per E i que no són massa bones per a la salut. Així que, entre les intoleràncies d'en Jordi i el meu vegetarianisme, passem llargament de menjar, ja soparem a l'apartament que hem llogat.
Sortim tots contents per veure el nostre nom escrit en un paper sostingut per la persona que ens ha de dur a "casa", però ho hi ha ningú, o sigui que imagineu-vos la frustració. Però sempre hi ha gent llesta, i trobem un paio amb un munt de paperets que em pregunta el nom, fa que s'ho mira i em diu que sí, que ens esperem, que en deu minuts ens recullen. Just davant veiem un bus Ens quedem allà, una mica mosques, però al final ve un taxista, amb un monovolum xulo, que ens cobra 40 € per portar-nos a l’apartament. La veritat és que paguem menys de la meitat del que teníem previst, perquè en principi els trasllats ens havien de costar 95€ per trajecte, o sigui que de conya, tu.
Hi ha una caravana impressionant en sentit contrari, i Déu n'hi do, també, del trànsit cap a Istambul. Arribem al cap d’una hora aproximadament i, després de tenir-nos tancats al cotxe uns deu minuts, i fer unes quantes maniobres, l’home ens diu "car problem", que no pot entrar al nostre carrer per deixar-nos a la porta perquè és peatonal. Total, que baixem i veiem que l’apartament està just a la cantonada, o sigui que li donem 5 € de propina per haver-se enrotllat bé, i se’n va més content que un gínjol. Quedem que el trucarem per tornar, diumenge al matí.
Truquem al timbre (de fet truquem a tots els timbres perquè no tinc ni idea de quin és l'apartament) i, sorpresa, allà no hi ha ningú. Apa, truca en Joan per a que truqui al Quico i que esbrini què ha passat. En Joan no contesta (estrany) i en Quico (en Jordi tenia el seu telèfon) tampoc. Al final trobo un dels papers que duc a la carpeta, amb el telèfon de l’agència i aconsegueixo parlar amb ell. Amb això, com que és tard i no sabem a quina hora tanquen les botigues, en Jordi se’n va a comprar vitualles per abastir la nevera i sopar el primer dia. Torna amb una dotzena d’ous en bossa, una barra de pa i un tros d’embotit de vedella que li han donat a provar (!) i que diu que està bo.
Amb les maletes, al carrer
Finalment en Francesc parla amb el noi (no sé si és el propietari o un encarregat) que arriba al cap de 10 minutets. Fa fresqueta. Entrem i ens diu que anem al 4t pis (sense ascensor i amb unes escales mig de cargol, empinadíssimes). Quan em veu la cara em pregunta si ens volem quedar al 2n, que és exactament igual (serà tonto?). Bé, entrem i em pregunta com hem vingut de l’aeroport (jo no sabia que ell era el senyor del cartell) i li dic que amb un big taksi, very well. Em demana els bitllets d’avió per comprovar l’horari i, oh shit, resulta que hem arribat a l’aeroport equivocat. Diu que en Francesc li va enviar un correu dient-li que arribàvem a Ataturk (ja m’estranya del Quico...) En fi, arreglem els comptes, ens passa les claus i quedem que vindrà diumenge a buscar-les i a tornar-me els 100 € que li he deixat de dipòsit. Evidentment li hem dit que ja tornarem amb el mateix taksi, que és més barato, i ens ha dit que ok.
El paio, molt amable, també ens indica on hi ha un Carrefour (com no n’havia d’haver un aquí, si en varem trobar un a ZhengZhou!), ens passa les instruccions de la logística, ens diu que tenim internet, i marxa.
Sortim pitant cap al Carrefour i comprem allò que ens sembla més o menys menjable, perquè no entenem res: un enciam, tomàquets, llet per als avis, unes olives, uns fruits secs, formatge, fritos (es diuen igual)... Busquem birres, però ens adonem que no venen alcohol, així que tornem cap a caseta i parem a la botiga de la cantonada per abastir-nos de cervesa turka per agafar una turka. Veiem que el barri està molt animat.
Aquest és el garito proveïdor de birres, des del balcó del piset
Sopem (en Jordi duia 7 hores sense menjar) i acabem de preparar les coses per a l’endemà, que tenim una excursió contractada: Istambul en un dia (jua, jua...). No agafem cap turka, la birra és fluixeta i no ens l’acabem ni de conya. Intentem connectar-nos a internet, però no és possible. Amb en Jordi quedem que tomorrow ja trucarem al col·lega per dir-li-ho.
Segon dia a Istambul
Ens llevem d’horeta i marxem a buscar l’Hotel Marmara, on hem quedat que ens recolliran els del tour. Està molt a prop, i a ¾ de 9 trobem el guia, que ens fa pujar a un minibus amb un cartell de Neon Tours. Seguidament recollim una parella de New York, força curiosa. Ella té els llavis com la duquessa d'Alba, duu unes ulleres de sol immenses i una pamela blanca, i l'home sembla resignat a seguir la seva dona, buscant sempre algun lloc per seure i passant llargament del guia. S'afegeix al grup una família nombrosa australiana (pare, mare, filla i dos fills, els tres adolescents) i cap a la Mesquita del Sultà Ahmed (altrament coneguda com Blue Mosque). Abans d’entrar-hi, el guia ens deixa anar un rotllo impressionant sobre la història de la zona. Com que ho fa en anglès, i molt ràpid, em quedo amb el 25% de l’explicació, que vaig traduint com puc. El temple en qüestió encara està en funcionament per la qual cosa ens hem de descalçar i posar-nos un mocador al cap (les dones). I apa, ja veus a tot el grupet amb les sabates a una mà, dins d’una bosseta, i la càmera a l’altra. La zona de pregària està buida, però la resta està a rompre. Jo passo de posar-me el mocador al cap perquè hi ha un munt de dones que no el duen. La mama és més obedient i sí que se’l posa.
La Mesquita Blava és l'única al món que té sis minarets
El guia segueix parlant molt de pressa i jo segueixo pillant la quarta part del que diu, però anem fent. L’avi se’l mira i fa veure que ho enten tot, perquè diu que sembla que no li fem cas, al pobre, i li sap greu.
En fi, sortim de la Blue Mosque i anem, a peu, cap a Ayasofya, malanomenada Santa Sofia de Constantinoble, ja que no està dedicada a cap sant, sinó que és el Temple del Saber Diví. Abans d’entrar, però, comprem unes castanyes i ens escaquegem del grup per anar a fer un pipi, que el guia ens ha dit que els lavabos estan prou bé. Un cop a dins, segueix amb les explicacions a tot drap, i quan acaba ens diu que ens dona mitja hora per fer fotos i que ens espera fora. Busquem ràpidament la rampa que duu al pis de dalt, perquè no em vull perdre els mosaics. Al final la trobem i fem una visita express. Com que vaig fer un treball d’història de l’art sobre el temple, me la miro amb uns altres ulls i m’agrada moltíssim, tot i estar feta pols.
Crist Pantocrator
A l’hora en punt marxem, a peu també, cap al Palau de Topkapi. No sé com s’ho ha fet el guia (jo crec que té superpoders) però ha desaparegut davant dels nostres nassos i no hi ha hagut manera de trobar-lo. Com que no va armat amb cap estendard tipus paraigua, banderola, flor, o altra horterada-pròpia-dels-guies, busquem la pamela blanca de la novaiorquesa, que és la referència per a no perdre's, però tampoc no es veu. O sigui que, després de donar mil voltes, decidim començar la visita pel nostre compte i entrem a veure la sala on hi ha els vestuaris, que ens semblem molt curiosos perquè tenen unes mànigues llarguíssimes i son molt desproporcionats. Després entrem a la sala del costat, que és la primera del tresor. Ens afanyem, perquè a la iaia això de veure pedres no li agrada massa i caminar poc a poc no li va gaire bé. Total, que sortim i veiem que per entrar a la sala següent hi ha un munt de gent fent cua, o sigui que passem i seguim. Ens trobem de nassos amb el restaurant, i el guia a la porta que ens espera amb cara de pocs amics. Suposem (perquè passo de parlar amb ell) que el primer que s’havia de fer era dinar, però com que és ell qui ens ha perdut, doncs que es foti. Que hagués estat al lloro, ostres!
Entrada a Topkapi
El Bòsfor, des del palau. Això que es veu a baix és la terrassa del restaurant
Bé, dinem una amanida i un plat combinat amb dos tipus de kebab, puré de patates i verduretes saltejades. En Jordi es menja la seva carn i la meva i jo em menjo la meva verdureta i la seva. De postres ens porten una mena de “menjar blanc” d’arròs, que no està malament.
Seguim la visita al palau. Ens torna a endinyar un fast rotllo impressionant, del qual em quedo amb que tenim una hora per visitar el palau. Ens explica on s’exposen els vestuaris (que ja hem vist) i on hi ha el tresor (la meitat del qual també hem vist), o sigui que només ens queda veure la sala on es guarda the big diamond, un diamant impressionant que el sultà duia primer en un anell i després al turbant, i que va inspirar una pel·lícula tipus James Bond que es diu Topkapi. No ho entenc, perquè la pedra en qüestió és més gran que la meva mà, i aguantar-la en un turbant ha de ser complicat, però igual també tenia superpoders, ves a saber. Total, que anem a veure el pedrot i seiem una estoneta a descansar, esperant que passi l’hora. Abans de marxar, el guia ens ensenya el “parlament” on el sultà es reunia per decidir ell solet com dirigia el país. Veiem la signatura del sultà, i ens quedem amb ella. Més tard la veiem a diferents indrets de la ciutat, i és que Istambul era seva, és clar.
I aquí el segell del sultà
Quan acabem amb Topkapi, pugem al bus per anar al Gran Basar, que era l’últim lloc de la visita, però, oh surprise (!!), ens porten a veure catifes (no voladores). Perdem una hora preciosa escoltant les meravelles dels materials, mentre ens conviden a un beure. Al final surten tres paios, amb pinta de gangster (tipus Andy Garcia al Padrino) intentant impressionar-nos i endinyar-nos alguna coseta, però els diem que estem de crisi i que no hi ha pasta, així que passen de nosaltres i ens deixen marxar. I és que la catifeta més barateta, per posar a la porta de casa, costa uns 6000€ de res. I que segur que ho val, perquè hem vist com les fan i la feina té tela. En fi, però em sap greu perquè que no tinc on posar-la!! Els australians, però, sembla que han picat i que s'hi han deixat una bona morterada, perquè l’avi diu que l'home duia les fotos de tres catifes al mòbil. En fi...
Finalment arribem al Gran Basar i el guia ens dóna una hora (!!!) per visitar-lo i fer compres. Com que ja n'estem fins als nassos, de córrer, li diem que si a l’hora de marxar no hi som, que ja pot passar de nosaltres, que ha estat un pleasure i que bye bye.
I entrem allà dins. Hi ha moltíssima gent i moltíssimes botigues i moltíssims carrerons. Només entrar m’enreden i compro un parell de “pashminas” (mocadors d'aquests que les dones musulmanes duen al cap), una per a l’Imma que me l’ha encarregat, i una per a mi. Em demanava 200 lires però ho trec per 50. La veritat és que no n’hi ha per tant, em va agradar més el YaShou a Xina. A més allà no et perds i aquí és impossible trobar la sortida si no és per casualitat.
Seguim comprant: arracades per les nenes, instruments musicals per als nens, alguna samarreta, el Lacoste d’en Francesc, sabons... Busco les samarretes del Barça que m’ha encarregat la Noemí, però les trobo molt més cares del que em va dir i passo de comprar-les. Decidim marxar i aconseguim sortir al carrer, però no sabem on som. Volem un taksi, però per aquells carrerons no n’hi ha, o sigui que decidim anar cap avall, a veure si arribem a un carrer prou ample per a que hi passin cotxes. Pel camí trobem un munt de paios fent les corresponents ablucions abans d'entrar a pregar.
Finalment arribem a la banya d’or i agafem un taksi conduit per un fitipaldi que ens duu a casa per 65 lires (26€), una pasta si tenim en compte que la nostra vida ha perillat en un parell d’ocasions.
Decidim que ja no sortim més, perquè és de nit, i ens dediquem a repartir les compres i fer el soparet. Tornem a intentar internet, però no podem. Amb en Jordi decidim que tomorrow ja trucarem al col·lega per comentar-li-ho. Anem a dormir d’hora perquè estem cansats i demà volem fer el creuer pel Bòsfor.
Tercer dia a Istambul.
Ens llevem d’hora, per variar, esmorzem i marxem a veure si trobem algun transport que ens baixi a Eminönu. Donem unes quantes voltes per la plaça Taksim, i finalment trobem la parada d'autobús. Tenim quatre jetons que no ens serveixen i perdem un bus per culpa d’això. Al costat mateix de la parada, però, hi ha un home-del-carret-de-pastes molt amable que ven els bitllets i que, a més, ens ajuda a trobar el que necessitem.
Arribem a Eminönu una hora abans que surti el vaixell, o sigui que anem a donar un tomb i ens trobem, sense adonar-nos, amb el Mercat Egipci o de les Espècies. Aquest sí que és xulo, o sigui que decidim que quan tornem de la volteta en barca hi anirem a passejar.
El vaixell surt a les 10h30. Pugem a la part superior, on fa força fred, però no ens movem perquè volem veure el paisatge. Hi ha un munt de gent fent fotos, altres grups i un cambrer molt simpàtic que ens pregunta mitja dotzena de vegades si volem cafè, nescafè, tè, suc de taronja...
A mig camí se’ns acosta un autòcton amb pinta de Xavi Coral que es vol fer una foto amb l’avi (??). Aprofitem per demanar-li que ens faci una a tots quatre i, és clar, hem començat a parlar. Quan li diem que som de Barcelona ens sorprèn dient-nos que ell és un fan d’en Rafa Nadal i que, com el seu ídol, ell és del Madrid. Estrany, perquè quan dius que ets de Barcelona tothom contesta Messi, Iniesta, Xavi. Bé, és igual, ja tenim foto de grup.
Cheeeeeeeerssssss!!
El creuer pel Bósfor és xulo, però com que aquest estiu hem visitat els llacs italians, doncs no hi ha color, la veritat.
La cosa dura una horeta i mitja i quan baixem anem cap al Mercat, de compres.
Allà sí que trobo les samarretes del Barça (Noemí: la d’en Xavi ha hagut de ser de l’Iniesta perquè d’en Messi ja no en tenien). Compro una cafetera turca a un paio que diu que "tengo una novia en Cardedeu", un molinet d’espècies, lokumu (delícies turques) i uns bols molt xulos per posar-hi espelmes en una paradeta on em demanen la lletra del corro de la patata.
Més samarretes, dessuadores, sabons... Sortim a donar una volta per fora i passem pel tros on venen bestioles i menjar per a les bestioles.
Entre mig dels animalons trobem una mena de bidons plens de sangoneres que fan una mica de mal rotllo però, tot i això, hi ha un paio que en compra. Ecs.
En Jordi mira a la guia un parell o tres de restaurants per menjar, i just allà, dins del mercat n’hi ha un. Pugem a mirar i ens hi quedem perquè té bona pinta. Es diu Pandeli i sembla ser que és com el Pinotxo de la Boqueria, però més gran. La mama s’asseu just a sota de l’autògraf d’en Robert de Niro i el papa del d’en Peter Ustinov.3
Ho sento, els autògrafs estaven penjats molt amunt.
Demanem els entrants: amanida russa (!!) per a l’avi, amanida d’albergínia per a la iaia i fesolets per en Jordi. Jo em demano fulles de vinya farcides d’arròs, boníssimes. No n’havia menjat des que vaig anar a Grècia, al 87!! De segon tothom menja kebab amb albergínies (hortalissa nacional turca, pel que es veu) menys jo que em demano un peixet a la planxa que està de mort. Prenem un tè i seguim donant voltes pel mercat una estoneta fins que decidim prendre un tramvia per anar a visitar la Torre Gàlata i, de passada, gastar els jetons que tenim. N’agafem un que ens travessa la banya d’or i ens deixa al costat d’un funicular que duu fins a la torre de marres, o això és el que em diu l’home-de-la-tireta-al-front que em ven els bitllets. El trajecte dura uns 2 minuts i quan sortim ens trobem amb un munt de gent a punt de manifestar-se i la poli amagada en un parell de cantonades. Toquem el dos, per si de cas, i busquem el monument en qüestió, que és molt alt i que s’hauria de veure des de qualsevol lloc, com la Tour Eiffel, però no.
I no la trobem de cap manera, per la qual cosa anem fent camí per Istlikal Caddesi, un carrer comercial, tipus Portal de l’Àngel però molt més llarg que, ves per on, ens deixa al costat de casa.
Pugem al pis i en Jordi marxa a seguir investigant. Troba un autòcton que li explica un munt de coses i que pretén convidar-lo a prendre alguna cosa, però el meu germanet s’escaqueja molt hàbilment i li diu que ja ha quedat. No troba la Torre Gàlata, o sigui que ho deixem per inútil i passem d’ella.
Ell i l’avi se’n van a fer una darrera visita al Carrefour per comprar provisions, les justetes per a que no quedi res, i quan tornen es posen a fer el sopar mentre nosaltres ja recollim, que demà toca aeroport. Seguim sense connexió i decidim que ja no cal trucar al col·lega.
Darrer dia a Istambul
L’apartament està molt bé i molt ben comunicat, però els turcs són un escàndol. Ja m’ha costat de dormir les altres nits, però avui ha estat sublim. Algú ha tret un karaoke al carrer i han intentat els cors de Nabucco entre cops de claxon, sirenes d’ambulància (o de polis, o de bombers) i cotxes derrapant i fent carreres. En fi, un poema. Si mai decidiu venir a Istambul, porteu taps per a les orelles.
Com que ens queda una estona, tornem a fer un tomb pel carrer de les botigues, que a aquestes hores està molt més buit que ahir a la tarda i podem veure els aparadors. Aprofitem per fer les darreres compres.
A les 12h ha vingut el col·lega a veure el piset i a tornar-me els 100€ de dipòsit. Li hem demanat una tarja per si mai tornem, que segur que tornarem, i li comentem que marxem a l'aeroport by bus, que s'agafa aquí al costat i només són 12 lires per testa, o sigui menys de 5€.
Durant el trajecte cap a la parada trobem una altra mani a la plaça Taksim, que immortalitzo. A les 12h30 sortim cap a Sabiha Gökçem, on arribem amb poc més de mitja hora, la qual cosa significa que ens esperen unes tres hores aeroportuàries, d’allò més avorrit.
Escric això a l’avió. Portem gairebé dues hores de vol i encara ens en queda una i mitja, o sigui que quan acabi seguiré fent sudokus.
A casa:
El comandant Vera aterra el vol JK0312 a l'hora prevista, o sigui a les 19'10h. Tornem a passar control de passaports i anem a buscar les maletes, que tarden una bona estona. Fora ens esperen la Laurence amb les nenes, que han vingut a buscar en Jordi. Truco als d'Aparcaivola per a que ens vinguin a buscar, recollim el cotxe de l'avi i cap a Cambrils, on arribem a quarts de deu de la nit. Al cap de cinc minutets arriba en Joan a buscar-me i tornem cap a Tivissa. L'Oriol i en Maiol m'estan esperant. Reparteixo els regalets, que tenen l'èxit esperat, menjo un tros de pizza i me'n vaig a dormir perquè estic morta. Fi de l’aventura.
Istambul m'ha agradat molt, però dos dies és poc temps per visitar-la, o sigui que hi haurem de tornar. A veure què en diu en Joan...
Els carrers són caòtics, plens de botigues amb les mercaderies al carrer, kuaforus (perruqueries) a dojo, de vegades un al costat de l'altre; moooooltes banderes turques, no fos cas que oblidem on som, olors particulars, però en cap moment desagradables, a espècies, peix, castanyes torrant-se, flors...
Gossos. N'hi ha un munt, sols, pel carrer. Porten una mena de distintiu a l'orella, per la qual cosa suposem que estan controlats. Es veuen ben cuidats i no sembla que passin gana. Tampoc s'encaren amb la gent, al contrari, sovint els veus jugant entre ells. Pensem que potser són els encarregats d'espantar els rossegadors. I tot i els gossos, els carrers són nets, sense caquetes.
Molta gent al carrer, un trànsit infernal, cotxes derrapant, claxons constants, sirenes... I gent molt amable, sempre disposada a donar-te un cop de mà.
