Ramen

Ahir vaig tenir temps i em vaig entretenir a preparar Ramen, una sopa xinesa feta amb aquells fideus tan llargs que semblen espaguetis. No es que sigui complicada de fer, però era la primera vegada i m'hi vaig estar una bona estona. Es pot fer amb qualsevol cosa, però com que ara sóc vegetariana la vaig preparar amb verduretes. Va quedar boníssima (fins i tot l'Aran em va demanar la recepta). Evidentment ens la varem menjar amb palets, i varem poder comprovar que en Maiol encara se'n recorda de fer-los anar:

Cap de setmana esportiu

Aquest cap de setmana es va celebrar el 20è aniversari del club de judo. En Xavi va organitzar un entrenament per a alumnes i ex-alumnes, un concurs de truites i un pica-pica per a tothom.
Com que en Maiol és un alumne nou, es va estar pegant amb el seu germà Pol, que és un ex-alumne.
Aquí els teniu.


I després en Pol li va ensenyar a fer d'anxaneta.

I torna la rutina

Doncs sí, comença l'escola i la tranquil·litat a casa, mentre els àliens van a "educar-se". Avui en Maiol ha començat P3 i ha marxat cap a l'escola totalment equipat amb el material necessari per aquest curs.

Aquí el teniu, més content que un gínjol perquè avui començava el "col·le gran"

I aquí no és que l'haguem disfressat de fantasma, és que porta una samarreta tunejada per fer plàstica. La veritat és que la idea no està malament: gomes al coll i a les mànigues i ja està. Segons la mestra, és la millor manera per a que no s'embrutin. Quan tingui un moment n'hi fabrico una per a casa. A més, ja posats, he aprofitat per fer una mica de campanya independentista ...

Quarta Maiolada

En Maiol segueix en la seva línia. Ell va fent polsos amb mi, a veure qui pot més. Sovint me'n surto prou bé, però de vegades, com dissabte, guanya ell.
Hi havia una de les seves xancletes sota el sofà i vaig dir-li que l'agafés i me la donés. Vaig veure que la tenia a la mà, però no sé perquè em vaig despistar i no la vaig agafar. Abans de baixar cap a baix per vestir-lo (teníem el dinar de l'avi a Cambrils) li vaig demanar la xancleta per deixar-la al seu lloc i em va mirar amb cara de noséquèemdemanes. I varem començar la discussió.
- Maiol, dóna'm la xancleta, sisplau.
I ell que s'estirava a terra, i mirava sota el sofà, i posava la mateixa cara.
- Maiol, que la tenies a la mà, sisplau, dónam la xancleta,.
Aleshores mirava sota el moble del menjador, no fos cas que la xancla en qüestió s'hagués desplaçat. El mateix careto tota l'estona.
I així varem estar una mitja hora. El meu to de veu ja no era tan amable, ni molt menys, perquè sabia que m'estava prenent el pèl, però ell no canviava l'expressió. Va arribar un moment que en Joan em va dir "Vols dir que no t'estàs passant?" I no, no m'estava passant. El problema era que teníem pressa i havíem de marxar, perquè si no no sortim d'allà sense la xancla, però vaig haver de claudicar.
Amb el dinar i la família me'n vaig mig oblidar de la xancla. Fins i tot vaig arribar a pensar que allò que li havia vist a la mà era qualsevol altra cosa. Però no. Avui al matí, jugant, ha obert la seva maleta de pirata, ha tret la xancla, i me l'ha donat amb cara de miraquinfavortesticfent.
En fi, sense comentaris.
Fins a la propera.