Ep, Maiol, que ja venim!!!: de maig 2011

Ja torno a ser aquí!! Després d’un munt de dies desconnectada del món, sense ADSL, finalment torno a ocupar un trosset d’espai virtual.

Com que hem fet un munt de coses des de l’última entrada, doncs us faré un resum, il·lustrat amb algunes fotos.

El cap de setmana del 2 i 3 d'abril vam tenir la visita de la Rosa i l'Emma, la seva filla. Amb la Rosa vam anar juntes a l'escola, des de pàrvuls fins a 8è, o sigui que fa uns 47 anys que ens coneixem, i com que aquest any en fem 50, hem decidit que marxem a Londres, les dues soles. L'esdeveniment serà al novembre i ja tenim els bitllets reservats. Iupiiiii!!!!!.

Com que encara no coneixien en Maiol, van venir carregades de cosetes: unes ulleres que no es va treure en una setmana, una vaixella de l'Astèrix i l'Obèlix, que van dur de Bretanya i que li encanta, l'Emma li va donar un llibre molt xulo de quan era petita i el vaixell dels pirates dels clics, que hem guardat per quan sigui més gran. Moltes gràcies!!

Dissabte a la tarda vam anar a donar una volta. Aprofitant que feia bon temps, vam travessar el riu pel pas de barca de Miravet i després vam anar a passejar pel Castellet de Banyoles. S'hi estava molt bé i en Maiol i l'Emma van aprofitar per córrer una estoneta.

El dia 5 d’abril en Joan i jo vàrem complir 25 anys. Com que va ser un dia feiner no vàrem fer res d’especial, però vam decidir que marxaríem uns dies a Lisboa, sense nens, a desconnectar, mentre la Laurence es queda a casa fent de mainadera. Moltes gràcies, cunyada!!!

El dia 9 va ser la Fira de l’Oli i de la Mel, al Perelló. Vàrem anar-hi a comprar mel i en Maiol va aprofitar per pujar a una de les atraccions.

I finalment l’endemà, dia 10, ens vàrem trobar amb les famílies del viatge a Xina.

Vàrem dinar a Can Farell, un restaurant de Canovelles especialitzat en famílies amb criatures: un parc infantil força gran i una ludoteca amb monitores per entretenir els nens i les nenes mentre dura la sobretaula. La veritat és que la idea és molt bona, tot i que, en el seu cas, es podria millorar una mica (una, que és molt crítica).

En fi, però el que realment importava era que, després de més de sis mesos, ens tornàvem a trobar tots plegats, i va ser molt xulo.

Nosaltres vam quedar a l’autopista amb la família de Reus, per anar junts. L’Aina va creixent i cada dia parla millor. A la pobra Antònia, però, la nena li ha sortit “repollo”: només li agraden els vestits amb volants, però està guapíssima.

Quan vam arribar ja hi havia la Marta, l’Amadeu i en Pau (que ja camina!!!). És curiosa la seva evolució. Quan el van recollir semblava un nen de pocs mesos i ara, mig any després, ha estat capaç de recuperar gairebé del tot el temps perdut. Sembla un altre. No és d’estranyar, però, entre que menja com una llima i amb uns pares tan canyeros...

Després va arribar la delegació d’Olot, amb la Shu, que està guapíssima i que segueix sent “bella i elegant”. Bé, de fet ho serà sempre, perquè és el que significa el seu nom. El cas és que encara camina (i corre) de puntetes. Potser es dedicarà a la dansa...

I una estoneta més tard van aparèixer l’Andreu, la Clàudia, la Cassandra i l’Eloi. Quin canvi que ha fet l’Eloi!! I no em refereixo a un canvi físic, que també està més guapo, sino que ha passat de ser molt nerviós, i d'estar molt angoixat, ha ser un nen tranquil i amb una cara de felicitat que no se l’acaba.

Després de la trobada vàrem tenir l’aniversari d’en Pol, divendres 15 abans de Pasqua. Dimecres següent, a la tarda, en Maiol va anar a recollir la seva primera mona a casa del seu padrí, que l’endemà marxava amb els cavalls i no podia fer-ho cap altra dia. Dijous va arribar la Judith amb en Joan, que havien anat a fer la corresponent mona, és a dir, van estar tot el matí de compres, tipus Pretty Woman, després van anar a dinar i després van recollir l’Anael i la van deixar a casa dels avis, camí de Tivissa. I dissabte, Sant Jordi, van arribar en Jordi, la Laurence, l’Anael els avis i el Tete. Amb tota la penya a casa, vam aprofitar per celebrar l’aniversari i la mona d’en Pol i la mona de l’Anael, que aquesta encara vol pastís.

Diumenge vàrem dinar tots plegats, un altre cop, i a la tarda va tocar celebració de les mones restants: l’Aran, en Roger, en Josep i en Jofre (vinga xocolata!!).

Dilluns també va tocar mona, en aquest cas a Riudoms, al tros d’en Nicolau i l’Ester, després d'una favada que estava per llepar-se'n els dits. En Jordi va marxar cap a Barcelona, d'horeta i en tren, i nosaltres també vam recollir aviat, que tocava preparar maletes perquè l’endemà en Joan i jo marxàvem cap a Lisboa. Com podeu veure, setmana completa. Quin estrés!!!

Aquí teniu a la perla desgranant les faves, acabades de collir

I no us penseu que a Lisboa la cosa va anar massa tranquil·la...

El primer dia ens vam trobar amb que l’hotel, tot i ser un 4 estrelles, no era allò que ens esperàvem. No teníem wifi, i en Joan es va posar com les cabres..., i a més, i com que hem canviat d’operador, tampoc teníem telèfon mòbil.

Doncs res, que vam decidir treure'ns la mala lluna de sobre passejant, i vam decidir donar una volta pel Bairro Alto i després anar a la Torre de Belem, que resulta que estava a les ximbamves. Total, una caminada brutal que ens va deixar a tots dos amb un croixement (allò que en castellà es diu "agujetas") mereixedor del Guiness.

L'Alfama des del Bairro Alto

I en Joan, a punt d'arribar a la meta

En conseqüència, l’endemà vam decidir fer de guiris diplomats i vam agafar un bitllet per tots els transports públics, inclòs el bus turístic. Només ens faltaven els mitjons i les sandàlies, però almenys no ens vam cansar tant, tot i que Lisboa és molt costeruda, i allà on no hi arriben els tramvies, que van plens a vessar, hi han d’arribar les cames.

En Joan, al Yellow Bus, amb la zona de l'Expo al fons, escoltant fados

Un tramvia, a rompre (jo anava al darrere, enganxada al vidre, en Joan ni se sap...)

I aquí les relíquies, que la gent de Lisboa utilitza com a transport habitual (i ens queixem de la RENFE...)

Un carrer costerut, d'aquells que us comentava

I no feia calor, que va!!

I al vespre, havent sopat, tocava picar el programa electoral perquè dilluns, dia 2, s’havia de dur a impremta...

Les coses, però, van anar millorant. Dimecres vàrem aconseguir la línia de telèfon (i amb ella la connexió a Internet) i en Joan va poder canviar el bitllet de tornada per tal d’arribar a temps per a la presentació de la llista electoral. I jo vaig poder acabar de picar el programa. Total, un viatge de plaer una mica estressant... Però és que sempre ens compliquem la vida. En fi, què hi farem...

I per acabar-ho d’adobar, l’endemà d’arribar, i com havíem quedat amb la guarderia, li hem tret els bolquers al peque, i ara anem de bòlit rentant calçotets i pantalons. Sort que ho porta força bé i suposo que amb una setmaneta la cosa ja estarà llesta.