Quarta Maiolada

En Maiol segueix en la seva línia. Ell va fent polsos amb mi, a veure qui pot més. Sovint me'n surto prou bé, però de vegades, com dissabte, guanya ell.
Hi havia una de les seves xancletes sota el sofà i vaig dir-li que l'agafés i me la donés. Vaig veure que la tenia a la mà, però no sé perquè em vaig despistar i no la vaig agafar. Abans de baixar cap a baix per vestir-lo (teníem el dinar de l'avi a Cambrils) li vaig demanar la xancleta per deixar-la al seu lloc i em va mirar amb cara de noséquèemdemanes. I varem començar la discussió.
- Maiol, dóna'm la xancleta, sisplau.
I ell que s'estirava a terra, i mirava sota el sofà, i posava la mateixa cara.
- Maiol, que la tenies a la mà, sisplau, dónam la xancleta,.
Aleshores mirava sota el moble del menjador, no fos cas que la xancla en qüestió s'hagués desplaçat. El mateix careto tota l'estona.
I així varem estar una mitja hora. El meu to de veu ja no era tan amable, ni molt menys, perquè sabia que m'estava prenent el pèl, però ell no canviava l'expressió. Va arribar un moment que en Joan em va dir "Vols dir que no t'estàs passant?" I no, no m'estava passant. El problema era que teníem pressa i havíem de marxar, perquè si no no sortim d'allà sense la xancla, però vaig haver de claudicar.
Amb el dinar i la família me'n vaig mig oblidar de la xancla. Fins i tot vaig arribar a pensar que allò que li havia vist a la mà era qualsevol altra cosa. Però no. Avui al matí, jugant, ha obert la seva maleta de pirata, ha tret la xancla, i me l'ha donat amb cara de miraquinfavortesticfent.
En fi, sense comentaris.
Fins a la propera.